dimecres, 31 d’agost de 2005

Transcriure sense pedals

Les lleis de Murphy aquelles es veu que són principis administratius. Podia passar i ha passat. El pp ha programat encara en agost —fet inhabitual— un ple de les Corts al palau de la Generalitat per a suar i fer demagògia amb l'aigua. Així els ha eixit, suat.

Ara ve l'aplicació del principi administratiu: els procediments nous han d'aportar víctimes a l'altar de l'eficàcia. Així, ens toca a mosatros transcriure els parlaments, i tanmateix, sembla que l'administració cortesana ha oblidat —el meu cap, principalment— abans d'eliminar les gravadores de les cintetes que ens alimenten (veg. 28.05.2005) que calia que els serveis que treballen en la reproducció de la tasca parlamentària estigueren coordinats per a fer servir el nou sistema de gravació digitalitzada —Sèneca em sembla que es diu la novetat. Ens han vingut —el cap sense badar boca— amb un cd amb arxius de so que algú suposava que podríem transcriure escoltant-ho amb el Real Player o programa semblant i sense pedals. No sé per què no han «pensat» que ho podíem reproduir en aquareles!

«Toca, toca —els hem dit— torneu a endollar la gravadora i feu-nos unes cintetes, que la cosa és molt més simple». La bona és que la gravadora està ja al magatzem de Paterna i no podran dur-la fins demà. Encara gràcies que el magatzem no han de fer-lo a Tabarca, encara.

Vet ací un gos, vet ací un gat, i el cap repetint «no sé com serà, ara vindrà tal i vos ho explicarà». Eixe és el resultat del paripé de les reunions que han dut al llarg de l'any. Cal dir que deu estar atabalat per la faena, ja que ahir li vaig demanar per la provisió de lloc que deixa una transcriptora provisionalment vacant. Em va fer una cara de cadàver per a confirmar-me que s'estava seguint el procés per a ocupar el lloc, que em va confirmar que el que li demanava li sonava a procediment regulat i normalitzat, cosa que sabem que és tabú en els casos que no produïxquen benefici material per a algun beneficiat.

Demà, setembre. Torna la paperassa.

diumenge, 28 d’agost de 2005

Agost, a pesar de tot

Gara, la gateta d'Emili
Sí, a pesar de tot, continua sent agost. I no deu ser un consol, sinó més aviat una predicció depriment. En la primera setmana hem pogut copsar que la tasca d'esmenar i insistir davant la nostra administració cortesana serà llarga i frustrant en moltes ocasions —no en totes, ei!

La setmana que ve deu tocar demanar-li al nostre cap si ha previst la provisió del lloc de transcriptora correctora que deixarà la nova coordinadora interina. M'ensume que tota l'energia espasmòdica que va dur a convocar una provisió interina del lloc d'un traductor que havia d'estar fora quinze dies —procés que deu haver caducat ja, atés que el traductor s'ha reincorporat—, doncs, això, eixe impuls sense objectiu deu haver-se convertit en una part d'eixa massa grisa desconeguda que compon l'Univers.

Altrament, he rebut una resposta ben amable d'Enric Sòria sobre els comentaris i les esmenes que li vaig enviar arran de la lectura del seu últim llibre (La lentitud del mar; veg. 19.08.2005). Em discutix algunes correccions, però, vaja, amb això també vivim, discutint. Quan esbrine quina és la seua adreça directa li confirmaré algunes coses —més encara si ja he fet la fitxa corresponent al sinó exceptiu, que porta més d'un any de retard.

Vaja, i encara que estem en agost s'acosta un ple al palau de la Generalitat de Camps. Per a escarotar el galliner, segurament. O els galls dindis —que no he trobat enlloc que siguen invariables al nombre, tot i que Google dóna 99 «galls dindi» contra 66 «galls dindis». A més, usen la concordança de nombre Josep M. Espinàs (Viatge al Pirineu de Lleida) i Josep M. de Sagarra (La ruta blava), que són veus bastant autoritzades.

Ah, i abans que s'acabe l'agost, salut i força a tutti quanti que hagen descobert este petit anecdotari: no sé com s'ho ha fet l'Emili per a localitzar-ho.

dilluns, 22 d’agost de 2005

Primer dia de faena

Torne a les Corts a les huit del matí. La primera topada inesperada és amb el meu cap de servei, que hauria d'estar de vacances i que es jubila definitivament al mes que ve, encara que sembla que no ho té gens present. Una companya diu que caldrà que li facen una ordre d'allunyament!

La segona topada és amb el resultat del concurs per al coordinador de transcriptors. Resultat previsible, però incoherent amb el criteri aplicat en el concurs d'arxivers, és a dir, es veu que ara tocava fer tot el contrari. Ens boten les alarmes i preparem un primer recurs contra l'arbitrarietat d'alguns funcionaris, que és l'arrel de tota la seua potestas legal. També hi ha la previsió per a demà de l'escrit a la increada comissió de seguiment de l'aplicació del reglament de provisió de llocs, on demanarem les pertinents reformes d'un reglament que convida a gitar-se en lloc d'a reciclar-se.

No hi ha hagut més topades. Només que ens assabentem del ple per al dia 30 al palau de la Generalitat. Encara no hi ha el sistema de transmissió informàtica de les cintes, tinc els navegadors per actualitzar, el servidor d'Eresmas no em funciona i no puc modificar les fitxes, no han pogut traure la caixa de distribució de la xarxa informàtica al corredor, una fotocopiadora empaquetada espera que el cap de Producció torne de vacances per a instal·lar-la, un debat un mica desenfocat sobre si és «legítim» el dia següent quan volem dir 'l'endemà'... No saben que hi ha encara més possibilitats, com diuen en llenguatge jurídic espanyol: «el dia immediat posterior»! I molta gent encara de vacances.

Agost, encara.

divendres, 19 d’agost de 2005

Agost encara, i tornem a la faena

Dilluns que ve, malauradament, s'acaba el període anual dedicat a la gresca i la xerinola: les vacances. Un viatge a Bretanya amb l'últim diari d'Enric Sòria (La lentitud del mar: li n'he d'enviar algun comentari i alguna esmena), uns quants llibres llegits, fotos, múltiples visites a supermercats diversos i diverses provatures perquè el Windows no em deixara tirat a la tornada.

En eixe sentit, ara faig anar l'Ubuntu, que vaig aconseguint configurar a poc a poc. Per exemple, si anava lent amb la connexió a Internet, ara ja funciona millor, després de configurar el pppconfig, amb el «sudo pon [nom de la connexió]». Anem descobrint les peculiaritats i possibilitats del Linux.

D'altra banda, ara toca tornar a l'enfrontament permanent amb les altes instàncies per a aconseguir el que hauria de ser el mínim democràtic imprescindible en la nostra administració cortesana. Són els vicis que arrosseguem d'ètiques poc evolucionades com la que transmet la jerarquia catòlica al nostre país o la que es desprén de les fal·làcies neoliberals que tan fàcilment es fan córrer pels mecanismes funcionarials —en allò que interessa, és clar, com totes les fal·làcies, que són al gust del poderós que les promou.

Hi ha pendents els assumptes dels concursos d'arxiver o de traductor. El primer que hauria de dur algú davant els jutjats i el segon que hauria d'haver caducat abans de començar. Ja vorem. A més, la negociació sindicals de la nova relació de llocs de treball; la publicació del web de les Corts «valencianes» en valencià! —a més de l'espanyol imperiós; la renovació de les cadires «de tortura» dels funcionaris que treballen asseguts (que tant féu riure un periodista de Las Provincias) i més coses que aniran eixint del bagul a vessar de les mancances.

Estos dos dies miraré d'acaber un llibre preparatori per al que ve: Mentiras. Viaje de un periodista a la desinformación de Xavier Mas de Xaxàs, regal d'aniversari que em va fer molt encertadament l'Emili Morales, company de batalletes al dogv.

  • Una mica de crítica al llibre del Mas de Xaxàs.

dijous, 18 d’agost de 2005

Català i valencià gràficament encavallats

Hi ha una company, Andreu (de Meliana), que seguint una idea de Xavi Castillo (www.potdeplom.com) descriu així el seu diari (andreun1.blogspot.com/):

«Aquest blog és bilingüe: tots els textos estan en català i valencià. Cada paraula escrita en català la segueix la seva traducció al valencià. Però per problemes de format he reduït l'espai entre les lletres i les paraules. Donant com a lloc la superposició de paraules. Espere que aquest format no impedisca la lectura.»

Una idea molt ben trobada.

Afegiré que m'he llegit hui Control lingüístic o caos de Vicent Pitarch i Almela (1996). Al cap de nou anys és cosa bonica de vore com han canviat algunes coses en el sentit que demanava el Vicent Pitarch, tot i que encara no podem assegurar que algunes millores no tinguen la seua part nociva. Per exemple, al Congrés espanyol els socialistes catalans i valencians encara callen en català i parlen en espanyol en la tribuna. La seua visió de la normalitat democràtica és ben estranya lingüísticament parlant.

dimecres, 17 d’agost de 2005

El valencianisme, diu un llibre

Breizh
He acabat ara mateix el llibre Tradició i modernitat en el valencianisme de Benito Sanz i Miquel Nadal. Satisfet de la lectura i insatisfet del resultat històric del que es preveia de «construcció nacionalitària», deixe constància d'uns pocs fragments del llibre:

«L'impacte de la derrota de 1977 transformarà el nacionalisme en un signe insensible, amb el llenguatge perdut en la terra estranya del poder.» (pàg. 268)

«La derrota de la transició reforçarà en el nacionalisme un pancatalanisme miop, segregat des del prejudici políticament estèril i irresponsable de la catalanitat arqueològica que proporcionarà el guió i els personatges per a la manipulació.» (pàg. 269)

«El comportament entrista del pspv, a més, habituarà els afectats per la sensibilitat nacionalista a comportar-se electoralment amb un doble llenguatge.» (pàg. 271)

«Del catàleg semàntic de les idees amb èxit comunicatiu no participarà el valencianisme, mentre continue sent associat al conflicte i la confusió. Les societats acaben optant per la seguretat i la certesa.» (pàg. 282)

I n'hi han moltes més, per a molts cabassos. És a dir, no anem amb les mans buides si volem «refer país», millorar el país que fem.

dilluns, 15 d’agost de 2005

Vacances a Breizh, novament

Ploumanac'h
Hem estat de vacances —altra volta a Breizh, com en diuen els bretons— i he estat bastant desconnectat de tot, llevat d'alguns fragments de la nostra petita història valenciana, ja que m'he permés llegir La lentitud del mar de l'Enric Sòria Parra, un dietari ben recomanable.

Quan torne, després d'haver vist en pell bretona diversos recordatoris del que tant coneixem, autoodi i processos d'alienament lingüístic i cultural, em tope amb la mateixa València de sempre. No sé per què sempre que torne d'algun viatge espere trobar alguna millora en la nostra vida política, social i ciutadana. No sé per què, realment.

Finalment, i per no engrescar-me massa en este primer escrit postviatger, tope en l'ordinador amb els típics problemes insolubles del Windows, i amb els diversos entrebancs que la meua ignorància informàtica em provoca amb el Mandrake 9.2 —que sembla que s'haja suïcidat—, l'Ubuntu, que no arriba on jo vullc, i el MandrakeMove, una mica antic, però més funcional del que em pensava, que em salva de moment.

Poca cosa més: el de Mil Ranas que ens ignora i ens mira amb mala cara, al mercat les picotes semblen de plàstic i a la Vall continua sense haver-hi panells solars a l'Ajuntament o carril bici per a anar a la mar. Per acabar-ho d'adobar lligc Sobre la nació dels valencians del Joan Francesc Mira i Casterà i Tradició i modernitat en el valencianisme de Benito Sanz Díaz i Miquel Nadal Tàrrega. Ja calia.