dissabte, 30 d’abril de 2005

Els menús d'Auzo Lagun

M'he assabentat que va ser el mateix dia 25 d'abril, Dia de les Corts Valencianes, dia en què commemorem la derrota d'Almansa, la pèrdua dels Furs, i eixe etcètera tan carregós... Doncs, això, de matinada van trucar a les portes de les Corts els qui portaven els cartells bilingües de l'exposició «Reflejo de un pueblo» —bilingüe espanyol/català, precise—. Es veu que eixe dia la cosa era massa escandalosa, després que algun diputat d'Esquerra Unida retraguera quin era l'ús real de les «senyes d'identitat» que fan els dirigents del Partit Popular.

Cal assenyalar, per contra, que les Corts funcionen en valencià més o menys normalment gràcies a la tasca normal dels seus funcionaris i a pesar d'algun descuit puntual —com el cas del programari dels ordinadors—. Evidentment hi roman la part malaltissa de la «militància» encara necessària, però també hi ha una certa inèrcia que du cap a la normalitat. Tot i això, encara cal recordar-los al lletrat major o a algun cap administratiu que tal cosa o tal altra cosa no s'ha fet en català, com és el cas del web de les Corts. Estic esperant, per cert, la resposta de la Mesa sobre la meua queixa respecte d'això.

Així, des de fa unes setmanes, els menús que proporciona l'empresa basca Auzo Lagun estan exposats en els dos idiomes oficials a l'entrada del bar de les Corts. Un deu per a eixa empresa, i si algú de les Corts hi ha tingut res a vore —tot i que em sorprendria—, caldrà felicitar-lo per complir amb els mínims que demana la nostra societat. Potser algun dia resultarà estrany felicitar polítics i funcionaris per complir la legislació lingüística.

Finalment, Acció Cultural del País Valencià fa la tradicional passetjada devota pel centre de València. No hi vaig, perquè la meua reivindicació és menys espectacular, més quotidiana. Tanmateix, mirant-la des de lluny, fa bonic quan les senyeres són les teues.

dimecres, 27 d’abril de 2005

Tornada de Sant Jordi, torna-li...

Takse i jo vam estar passejant per Barcelona el dia de Sant Jordi. Com una figa en un cofí1 t'hi trobaves per allà, així que amb tanta relació humana com establies, vam aconseguir redimir els nostres sentiments catalans malmesos arran de la persecució lingüística organitzada a les valencianes terres.

Tanmateix, després del bany d'un certa anormalitat menys accentuada, hem tornat a can Realitat. Un xic de la Vall, Francesc B. G., és insultat en els «nostres» drets democràtics a la comissaria de Gandia, Marín tornarà a perdonar-los la paraula als diputats catalans a Madrid... I ara cal que aparega la veu en off de Pujol: «Qui s'han cregut que som?!», com fan els de l'APM. Em comenta un company que la Junta de Govern de l'AVL ha remés un escrit de suport al xic de Xàtiva detingut per parlar en el català d'allà mateix. Potser els acadèmics haurien de recórrer en romeria les comissaries del país: descrobririen un món decrèpit cuejant a la voreta de la nostra democràcia.

Mentrestant, per cobrir l'expedient, ha aparegut la traducció al català de l'exposició que es fa a l'entrada de les Corts valencianes, que tot i això encara és «Reflejo de un pueblo», però gràcies per la magnanimitat, president Julio de España —i no és cap malnom. És a dir, a la segona setmana, quan la se(t)mana cultural ja ha acabat, podem ser bilingües. Es veu que som massa impacients i ho volem tot al mateix moment, com si hi tinguérem dret, com si no ens haguérem acostumat encara a ser ciutadans de segona al cap de tants anys.

I, per acabar, a pesar dels qui es pensen que la professió de tècnic lingüístic no té ni suc ni bruc, cal constatar la importància de la qüestió lingüística en la societat. El govern espanyol ha preferit contrariar l'església catòlica legalitzant el matrimoni dels homosexuals abans que permetre i regular la lliure expressió en les llengües oficials de l'estat als representants polítics del Congrés «espanyol». Potser són massa coses en esta tongada, potser les essències estan en la llengua, potser després de la llengua vindria l'«alliberament»...

  1. Com sardina en bóta, volia dir; m'informe sobre les figues en el cofí, i l'expressió vol dir tot el contrari del que pretenia, ja que les figues les posaven ben estovades i a gust perquè arribaren en bones condiciones. N'hi ha més encara, una variació de «entre biga i biga, revoltó»: «entre peçó i peçó, figa»; és a dir, en el cofí, entre dos figues amb el peçó amunt, una figa al revés.

divendres, 22 d’abril de 2005

El PP i algú més contra el valencià

La setmana acaba bonica: la «policia espanyola» deté un xic a Xàtiva per parlar en català, al Congrés «espanyol» el PP i el PSOE rebutgen l'ús de les nostres llengües cooficials, a les Corts «valencianes» (?) el seu president del PP fa una exposició institucional únicament en espanyol, Bancaixa es diu definitivament «Bancaja» i té el web únicament en espanyol (he decidit traure'n els diners, és clar), el conseller del PP sense cartera González Pons —eixe monstre de la raó— fa exercicis demagògics i hipòcrites reclamant al Govern espanyol pels fets de Xàtiva, quan els cartells de la presentació del Lliurex estan únicament en espanyol, la policia valenciana (?) no té requisit lingúístic, el PP no complix ni el seu famós i aigualit decàleg d'Ares, i encara recordem que un matrimoni d'Agullent no va poder fer una adopció perquè la Generalitat Valenciana va considerar que parlar en valencià era una mostra d'incapacitat...

Au, demà morirà alguna cosa més que el record de Shakespeare, Cervantes i Josep Pla... Però l'estupidesa perdura incansablement.

dimecres, 20 d’abril de 2005

La democràcia de les formes

El tarannà famós de Rodríguez Zapatero, el president del Govern espanyol, es concreta, per exemple, en el «Código de Buen Gobierno de los miembros del Gobierno y de los altos cargos de la Administración General del Estado». Talment com un llibre d'estil dels diaris, que són un mínim professionalment exigible, doncs, el Govern de les Espanyes se n'aplica un. Si damunt resulta exemplar, haurem de concloure que la democràcia espanyola ja són també les formes, vullc dir les bones formes, i no com ens havien acostumat fins fa poc més d'un any a només contemplar formes ben lletges.

Naturalement, al País Valencià encara esperem i esperarem, vistes les formes d'uns i altres. Per exemple, mentres al País Basc Aralar (2,3%) té una diputada, ací tenim una barrera del 5% per a tot el país, encara que les circumscripcions són provincials. Però el tarannà democràtic dels nostres polítics electes no arriba a vore-hi cap forma grotesca.

Tan grotesca com la subvenció a les publicacions amb un mínim d'un 50 % percent de valencià que oferixen els senyors i senyores1 de l'AVL: arribem a l'esquizoglòssia, que si semblava còmica en boca de Gabriel Bibiloni , amb una mica de reflexió se'ns fa una forma estrambòtica de promoure la llengua.


1. Hi apliquem el Código de Buen Gobierno que diu que el tractament per als membres del govern i dels alts càrrecs és senyor/ra seguit del càrrec.

Fitxes relacionades:

dimarts, 19 d’abril de 2005

Eleccions al Vaticà: teocràcia urbi et orbi

L'elecció antidemocràtica amb què es regeix el Vaticà, ha estat ràpida: per a acabar-ho d'adobar han triat un inquisidor, i no és cap insult, sinó una referència a la tasca de Joseph Ratzinger fins ara. Segurament han tingut en compte la previsible baixada de l'audiència televisiva si la cosa s'allargava. Joan Pau II va deixar la telepredicació com a herència per a Benet XVI.

Això és el món dels catòlics, i allà hi havia la plaça ben plena, com esperant un esdeveniment dels nostres dies, l'expulsió de la basílica d'algun candidat televisiu. En canvi, la boqueta que han fet els diputats que s'ho miraven al Congrés espanyol han estat un petit poema de decepció. Què s'esperaven? Per sort, o per inspiració, ha tornat a aparéixer pels mitjans de comunicació Aznar López, eixe ésser humil i cardenalici elegit per a una certa glòria terrenal que li s'acaba —encara que s'hi resistix—. Sembla que no ha entés que l'hagen ignorat en la cooptació romana. «Habemus Aznarem», voldria ell proclamar urbi et Hispania, i potser ho ha escrit en el llibre que presenta hui mateix.

Parlant de persones d'ordre, Julio de España Moya, president actual de les Corts, ha estat elegit president de l'assemblea local del PP d'Alacant. Es veu que és una persona que tendix a les assemblees, al moviment assembleari. Bé, algú en diria ramader, pastoral... borreguil en últim terme. A les Corts, al capdavall, ho té fàcil: hi ha pocs diputats o diputades que deixen d'emular Dorian Gray i no sabem massa bé qui els ho compra, però segur que és en negre, perquè la caixa amb què es financen estes coses és ben fosca, per molt que l'urbanisme ens prometa la llum de la platja.

És evident que hui és un dia desllavassat.

dilluns, 18 d’abril de 2005

Malalts de llengua

Dilluns de vesprada.

Estava sentint l'«Idili de Sigfrid» de Richard Wagner i ara «Flying in a Blue Dream» de Joe Satriani —gràcies a l'aleatorietat de l'Ipod—, he vist com es tanquen els cardenals a la capella Sixtina «extra omnes», Oleguer Presas Renom al programa de l'Albert Om mostra que té unes referències sòlides i positives en la vida, el Govern espanyol que es comporta amb el català/valencià a les escoles oficials d'idiomes, els vascos que han votat per l'Ibarretxe, però també per Patxi López i pels curiosos oportunistes d'EHAK —jo m'havia decantat per Aralar—, discutim en Migjorn sobre més prompte ('més aviat') o siti ('solar, lloc, espai'), els papers de Salamanca tornen a Catalunya —però potser no al País Valencià?— i quatre coses més.

Entre altres, no m'han fet cas —encara— sobre l'error de la se(t)mana cultural de les Corts (valencianes, naturalment) i s'hi han llançat «sense ànim d'esmena» —que dien aquells—, com era ben previsible. Al capdavall, qui més ens n'adonem sinó els malalts de llengua? I potser no morirem d'eixe mal, però el símptoma és inconfusible i la supuració demagògica habitual d'alguns dirigents del pp valencianer sembla inevitable, perquè el que no suma, se n'ix.

Enllaç relacionat:

dijous, 14 d’abril de 2005

És estupidesa, no malícia

He llegit un refrany en anglés que dia més o menys que no cal atribuir a la malícia o malignitat el que només és estupidesa. Una gran dita, sense dubte, per a consolar valencians. Quin remei!.

El web de les Corts valencianes recull una «Semana [sic] cultural» que porta el lema «Vine i viu les Corts. Som la teua veu». Doncs, bé, la se(t)mana —cultural!— serà del 18 al 25 «de [sic] abril». És a dir: dos erros ortogràfics en les huit paraules del segon paràgraf del cartell ... O potser és més simple: està escrit en espanyol.

En qualsevol cas, farem cas del refrany anglés. Només cal observar que la vicepresidenta de les Corts se n'ha adonat del desficaci i amaga l'erro més gruixut amb la seua figura —no crec que haja estat indicació del fotògraf—. El que no ha pogut impedir la senyora Barrieras, pel que es veu, és que lluïren el cartell amb les faltes a la porta de l'edifici de les Corts.

Estic segur que algú se n'adonarà —algú al qui hagen avisat per correu electrònic, com he fet— i esmenarà este començament tan poc cultural de la setmana. I, si no, podem recrear una frase més o menys famosa: quan senc la paraula cultura, metralle la llengua...

Això... Vixca la República de les Lletres!

dimecres, 13 d’abril de 2005

Preocupació injustificada pels drets que ens neguen

En esta societat valenciana de hui, que només tendix lentament a la normalitat, semblem estar molt preocupats pels drets que ens nega l'administració pública quan no complix els seus deures. Quant a la qüestió lingüística, però, el més habitual és que els drets ens els neguem nosaltres mateixos, o que hi renunciem suposadament obligats. Eixa és la rèmora que arrosseguem i que pesa tant com les estàtues del dictador i els carrers dels criminals que encara ens envolten.

Cada vegada que renunciem a fer-mos entendre en valencià —el bell catalanesc del sud—, certifiquem la inutilitat de la nostra cultura, ni tan sols com a element residual identificador. Sembla que pensem que la resta del món no se n'hauria d'assabentar que hem existit. Això, ho compensem amb l'escàndol faller, gaiater o paeller, que ens adorm la mala consciència.

Hi ha el cas sorprenent dels diputats —no puc evitar reincidir-hi—: han arribat a distingir perfectament entre la seua retòrica política pública i la seua actitud quotidiana real, i en són pocs que sapien compassar una cosa i l'altra. Fins i tot, i com a exemple paradigmàtic d'una esquerra que no ens servix socialment, no fa massa (25.02.2005), un diputat d'EUPV (Joan Ribó i Canut) va muntar un petit escàndol a la porta d'un jutjat a fi d'encobrir la «seua» renúncia als «nostres» drets lingüístics, i tot perquè havia rebut «forts suggeriments» d'una jutgessa per a que declarara en espanyol. El mateix diputat sol parlar en castellà amb els castellanoparlants.

Ni voluntariat lingüístic, ni romanços. Com diuen aquells de la discogràfica: el que ens cal és propaganda pel fet!

Enllaç útil:

dimarts, 12 d’abril de 2005

Nou dictamen de l'AVL

Hui es publica finalment en el DOGV 4983 la Resolució 2/2005 ([pdf]; i correcció d'errades [pdf]), de 29 de març, de la Presidència de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, per la qual es publica l'Acord de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), adoptat en la reunió plenària de 9 de febrer de 2005, pel qual s'aprova el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià... ¡Uf!

Els ha costat —no sé ben bé a qui— decidir-se a publicar el dictamen de la «unitat» de la llengua. ¿Units en què i amb qui? A Catalunya ja han fet la segona llei de política lingüística —i uns quants milers de valencians se n'aprofiten laboralment— i al País Valencià encara hi ha institucions, diputats i juristes que no coneixen la Llei 4/1983, i ni tan sols els sona això de la legislació lingüística.

Un exemple concret: el web de les Corts valencianes conté seccions en espanyol únicament. Fa més d'un any que els ho vaig assenyalar; a més, en vaig fer un escrit per a la premsa —i una queixa al Síndic de Greuges, que se'n va desentendre—, cosa que em va servir per a rebre un moc del lletrat major i va deixar malmesa —almenys davant meu— l'ètica del periodista d'El País que li ho va dir sense avisar-me. Res.

Hui el meu cap s'assabenta que he fet un escrit sobre el tema per a la Mesa de les Corts (algú li n'ha passat una fotocòpia): em «crida a consultes», en llenguatge diplomàtic. M'estalvie de reproduir la conversa (açò no és Festival de l'humor). Diu que esta volta la Mesa sí que pensa respondre'm. El que no m'ha sabut dir és si pensen complir la legislació lingüística. El que és clar és que s'ompliran la boca amb l'administració tan normalitzada que tenim: el desficaci normalitzat.

Enllaços recomanats:


  1. Legislació lingüística
  2. Queixes al Síndic de Greuges

dilluns, 11 d’abril de 2005

Voluntaris a una paella

Ha arribat finalment alguna iniciativa positiva al País Valencià. El valencià no és objecte de mercadeig, no fa mercat, sinó que ha entrat en l'òrbita de les ONG i del voluntariat militant... La Federació Escola Valenciana (en companyia d'altres) ha llançat el Voluntariat pel Valencià, perquè ja només ens queda la voluntat. Fins ara, potser perquè no en sabíem més; ara, voluntarisme; resultat: desemparança i omnipotència apreses —respectivament.

Regalem-ho, doncs, ja que no ens ho compra ningú, i ho dic jo que he traduït debades la carta d'algun restaurant (bé, supose que quan hi torne em convidaran a algun aperitiu). Aixina ho ha entés el Consell, que per fi ha signat un conveni amb l'administració general de l'estat per a promocionar el valencià. Esperem que els diputats valencians participen en la promoció.

Contràriament, pronostique que estem per fi a punt de comercialitzar el producte. Dins de poc, cobrarem per parlar en valencià com qualsevol funcionari valencià —quasevol d'eixe 2% que ho tenen com a requisit lingüístic—, i potser, de fet, cobrarem per paraula, tot i que potser ens haurem de fer autònoms...

Fitxes relacionades:

  1. desemparança apresa
  2. diputats valencians
  3. omnipotència apresa

diumenge, 10 d’abril de 2005

En la mort de Juan Ramón Lodares Marrodán

Ha mort en accident de cotxe: lamentable i trist. Però això no ens fa perdre la perspectiva sobre les seues propostes, tal com demostra la mesurada ressenya de Fernando Castanedo sobre El porvenir del español (Babelia, 09.04.2005):

«[L]o cierto es que nuestra lengua se impuso tanto a las lenguas amerindias como a las otras lenguas que se hablaban en España. Si en América fueron los criollos o los independentistas; si en España todo comenzó con los decretos de nueva planta, si se debió a los constitucionalistas de 1812 o, durante la II República, a los socialistas; o incluso si no hubo un agente claro, más allá de las energías sociales y las necesidades comunicativas, es decir, de la violencia intrínseca del lenguaje; ésta es cuestión aparte. Otra cosa es la valoración que se haga de este hecho y los usos que se le den. A este respecto Lodares denuncia, por un lado, la imagen negativa que se proyecta de esta realidad, convirtiendo al español en lengua imperial, y, por el otro, la victimización y el aprovechamiento revanchista a que ha dado lugar.

El problema profundo al que asistimos en El porvenir del español reside en el intento de legitimación de lo particular desde posturas universalistas. La española no es una lengua universal porque la hable más gente. Es, simplemente, una lengua más hablada. Son categorías diferentes [...]».

Més, se'n pot dir, i en direm, malauradament.

Fitxa relacionada: negacionisme.

dissabte, 9 d’abril de 2005

Preàmbul

Preàmbul en bici per Nules

Hui, 9 d'abril del 2005, dissabte, el dia que han projectat Els increïbles (en valencià del nord..., ¡de més al nord!) als cinemes ABC El Saler de València, gràcies a una iniciativa del serveis lingüístics de la Universitat de València, de la Universitat Politècnica de València i de la Federació Escola Valenciana —sense que la Generalitat en mans de Francisco E. Camps Ortiz ho haja pogut impedir—; hui, el dia de la boda del príncep Carles d'Anglaterra i Camilla Parker Bowles, l'endemà de l'enterro del papa de Roma Joan Pau II (Karol Wojtyla, per als polonesos), que menyspreà dones, homosexuals i catalans —entre altres persones—, mamprenem este diari electrònic amb la il·lusió que podrem donar moltes mostres de lucidesa, encara que siga en moments esparsos, aïllats, però, aixina i tot, que sobretot siguen útils per als catalanoparlants i catalanolectors, que, al cap de tants anys, amb paciència i perseverança, cultiven eixe lluquet de democràcia que podem administrar en el nostre petit País Valencià.

Esperem que mos pugau perdonar esta requalificació urbanística de l'espai cibernètic i l'estil arquitectònic de valenciana prosa del segle XXI. Ho fem amb la millor intenció mediambiental i amb la seguretat que no calia.