dissabte, 26 de novembre del 2005

Trobada a ca n'AVL i Ubuntu 5.10

L'estació del Nord de València
Volia escriure abans alguna cosa que ara no recorde, i ara només puc començar per la trobada de tècnics lingüístics a l'AVL, la segona. El mateix resultat que l'any passat, és a dir, poc més que una concentració de companys, amics i coneguts, però sense traure finalment res a carregador més enllà que cal canviar el sistema, ja que el format de la trobada, pensat per a l'any passat com a «presa de contacte», ha mostrat que no dóna per a més. Així els ho vaig comentar a Manuel Pérez Saldanya i a Honorat Ros i Pardo, i ja vaig comprovar que a l'Honorat no li feia massa gràcia abandonar les seues exposicions «magistrals» de les gràfiques acolorides de les enquestes sobre l'ús del valencià. Menys encara, tenint en compte que les aprofita per a llançar proclames buides però incendiàries directament adreçades «a la premsa» present. Hem d'evitar que l'any que ve ens explique els formatgets de nou, paraula de ratolí!

Vaig fer la meua comunicació, la penúltima de la vesprada, però a banda d'una lectura ben veloç —ja que els tècnics podien llegir l'escrit— no hi va haver preguntes, com era la tònica general del dia, i no vaig pensar d'aprofitar el temps de què disposava per a insistir en algun dels punts del meu escrit. Al final, la cosa acaba amb alguna xarradeta en l'almorzar o el dinar, amb un exemplar del Llibre blanc del valencià i esperant que l'AVL es decidixca a moure's més activament en la relació que hauria de tindre amb els tècnics. A l'altra més, doncs.

Canviant de tema, m'he firat el Diccionario panhispánico de dudas, que dic jo que hauria de ser més gruixut si era panhispànic, però, vaja, ja està bé. Hi inclouen coses que no apareixen encara en el DRAE d'Internet, i això indica una deficiència del funcionament de la RAE en la xarxa. Ja ho resoldran, supose.

I, canviant encara més, m'he instal·lat la nova versió del Linux (l'Ubuntu 5.10), amb la qual cosa he perdut coses de la versió anterior, però ara el so de l'ordinador em funciona i crec que hi ha novetats en el funcionament que milloren, encara que al principi puguen semblar més mareig que altra cosa. Espere familiaritzar-m'hi prompte i traure més suc de les possibilitats que té per a les coses dels webs.

Per acabar, com a notícia curiosa de la setmana, «Otros 69 guardias civiles se diploman en valenciano» (El País, 22.11.2005 dt.), que no és una notícia relacionada amb el sexe —crec—, tot i que hi haja la llengua i el 69 pel mig. Ferran Bono (el periodista) comenta:


«També el general en cap de la VI Zona de la Guàrdia Civil, Cristóbal Santandreu, parla valencià. Bé, allò que en la seua terra anomenen mallorquí i "en l'Estatut balear, català", va dir. Encara que "la denominació és el menys important", postil·là. Allò important és "poder servir la ciutadania en la llengua pròpia; que es produïxca una proximitat entre la Guàrdia Civil i la ciutadania", va afegir amb el seu accent mallorquí.»


Deu ser guàrdia civil, però per una vegada la llengua no és la víctima de l'imperi espanyol. Això i el corfbol català, són indicis d'alguna normalitat, encara que la selecció catalana d'hoquei sobre patins no haja estat admesa amb caràcter oficial. Total, que guanyarien els mundials és cosa sabuda.

dijous, 17 de novembre del 2005

¿El PP es «normalitza» en ultra?


«La referència a l'assumpte que féu el popular Ricardo Costa va tindre dos aspectes: el primer es va traduir en l'acusació als socialistes d'usar el transfuguisme com a arma política. El segon —en un intent de reivindicar per al PP l'espai polític que reclama el partit ultra que acull el trànsfuga—, es va plasmar en una inusual intervenció en valencià, llengua que Costa no utilitza mai.» (Juanjo García del Moral, El País, 17.11.2005 dj.)


És a dir, que podríem pensar que la ideologia afecta la llengua del diputat: és de dretes, però per a demostrar que encara ho és més, que és ultra, parla en català, cosa que no fa mai. No sé si té massa trellat la cosa. Ara, no m'estranyaria que al polític li agradaria que ho pensàrem, que el valencià és cosa de fatxes —i no com fins ara, que feia progre.

Bé, no deixa de ser una manipulació eventual i fantasiosa de la realitat, tal com acostumen a fer. (Podeu consultar la taula sobre la llengua dels diputats valencians.) I mentrestant Maragall i Camps parlen en català a Brussel·les. El que també ha quedat clar és qui pretenia ser el plus ultra en este cas: el molt honorable valencià, que diferenciava vés a saber per què la llengua universal d'Espanya i la resta de llengües autonòmiques autòctones.

En resum, ja era hora que consideraren que el català els és útil en la vida. Llàstima que només arriben a la demagògia, a la mercantilització política dels sentiments.

dimarts, 15 de novembre del 2005

Mala política (lingüística) al País Valencià

A les Corts ja ha passat la comissió dedicada als pressupostos de l'any que ve. Res de destacable, més enllà de les mateixes crítiques i escridassades de sempre. La mecànica parlamentària està tan avariada com correspon al sistema que hem heretat de la transició a la democràcia. I només perquè hi ha el que anomenen trànsfugues de tant en tant —molt de tant en tant a les Corts— queda en evidència que això no és normal, que la llei no escrita de la «disciplina de partit» no és una pràctica masoquista, sinó sàdica i adreçada al poble que pretenen representar.

Tenint en compte la tasca que fan —alguns en fan, altres lluïxen modelets—, i que tot depén dels ditets que alce el cap de colla, podem assegurar que en la pràctica hi ha poca cosa més que un segrest de la voluntat política per a ús partidista, una oligarquia quasi, la «classe» política. Al capdavall, la majoria dels diputats es comporten amb la seguretat que només han d'assegurar-se la reelecció en la llista del seu partit i no han de retre comptes als ciutadans.

I ara va i apareix un trànsfuga, un heterodox en altres temps, pensaríem... Però només és algú que vol fer creure que té parer propi i que dóna una mostra mínima de vida en l'erm partidari —per destrellatada vida que ens puga semblar la ideologia de la tal Coalición Valenciana, coalitzats en l'odi—, perquè, ai, no havia mostrat mai disconformitat en cap votació, no s'havia fet notar amb una veu pròpia. És a dir, un oportunisme més sense cap pretensió positiva per a la societat.

Em deixe de reflexions d'un nivell que em supera i baixe a les coses que em trobe. Abelard Saragossà té l'amabilitat d'enviar-me la segona edició de la seua Gramàtica valenciana raonada i popular, el mateix dia que l'AVL m'envia el Llibre blanc de l'ús del valencià. Fets contradictoris, una gramàtica per als catalanoparlants del País Valencià i una enquesta que mostra que estem de rebaixes de patrimoni lingüístic. L'única dada que m'ha fet gràcia és que hi ha vora un 10 % de la població que s'informa a través de TV3. Vaja, hi ha personal amb un cert criteri, a pesar de les badades de l'Elionor, infanta d'Espanya, i els despropòsits de Lo Cartanyà.

I, finalment, renove la meua queixa al Síndic de Greuges sobre la retolació asistemàtica i discriminatòria del complex esportiu «Abastos». Com sempre, sembla que li envien els escrits al síndic i este s'hi conforma. Però el complex continua sense aplicar-hi cap criteri coherent de gestió lingüística. Com que és un tret general de l'administració valenciana, no sé de què em queixe. Per exemple, arrossegue una queixa des de fa un any pels pressupostos del 2005, la Conselleria no fa ni cas del síndic, el síndic no pren mesures i els pressupostos del 2006 tornen a estar només en espanyol en el web de la Conselleria d'Economia. Eixos mos han de salvar les «senyes d'identitat» que diuen. Són clares les seues senyes d'identitat...

dilluns, 14 de novembre del 2005

Germà Colón i la llibertat de consciència

M'escriu Marta Prat que ha aparegut un treball (en què ella participa) que estava esperant: Germà Colón: les llengües romàniques juntes i contrastades / Gloria Claveria i Cristina Buenafuentes (ed.). — Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2005. — 143 p. ; 23 cm + 1 disc òptic (CD-ROM). — (Cuadernos de Filología; 5). — ISBN 84-490-2388-2. Li agraïxc l'avís i comprove que encara no està mot difós en les llibreries. Haurem d'esperar, però és una gran notícia.

Parlant d'esperar, no ho vaig fer més i em vaig firar de La Casa del Llibre de València el Novo dicionário Aurélio da língua portuguesa, que el Sérgio (de Machadada) m'havia dit que era un bon diccionari, tot i que ell preferia l'Houaiss. Veig que en portugués tampoc es dóna l'accepció que ha adquirit en català el castellanisme averiguar* 'arreglar, ordenar, preparar' (i una altra, segons Joan Mascarell: 'estar excessivament pendent d'algú'. Per exemple: «Ma mare sempre m'està averiguant: no em deixa mai tranquil!»), segons estem discutint en la llista Migjorn.

Respecte de les Corts, hi ha notícia: tenim trànsfuga del PP a Coalición Valenciana —que no sé si té denominació en valencià—. El personatge és Francisco Javier Tomás Puchol. I el mot trànsfuga segons l'Aurélio té les accepcions següents: «1. Pessoa que em tempo de guerra deserta de suas fileiras para passar às do inimigo; desertor. 2. P. ext. Pessoa que abandona os seus deveres ou o seu partido. 3. Pessoa que muda de religião.» Bé, doncs, tenint en compte que la política al País Valencià va poc més enllà d'un exercici de demagògia futbolera o religiosa —la mateixa irracionalitat amb resultats diversos—, podem preveure que no hi valen raons ni per al viatger ideològic ni per als seus antics companys.

Al capdavall, no s'ha mogut massa, més aviat ha aclarit el panorama sobre el que realment hi ha per eixe cantó de la política: oportunisme, demagògia, dogmatisme i debilitats totalitàries. Estos caràcters són els que feien la manifestació anticatalana fa uns dies, poc abans que els col·legues del pp la feren a Madrid contra la llibertat de consciència en l'educació i en la societat, tot i que ells en dien no sé què de la llibertat religiosa, com si llibertat i religió no foren per a ells conceptes contradictoris.

En canvi, tot un altre exemple és el que trobem en l'obra de Germà Colón.

dissabte, 12 de novembre del 2005

La llegibilitat i l'enveja de l'espanyol

La llegibilitat en el meu escriptori

El meu amic Emili em comunica, poc abans del recital del Lluís Llach i el Feliu Ventura* a València, que faig faltes. Molt agraït, per tindre la santa paciència de llegir açò —encara que siga per damunt damunt—, i per detectar els errors i avisar. D'ara en avant editaré els texts amb l'Abiword (o amb l'OpenOffice) que tenen el fons gris que m'agrada i que no em crema tant els ulls com el fons blanc de l'editor del Blogger. Certament, això dels fons blancs en l'ordinador allà on hi ha escrits que pretenen ser llegits, és una cosa que no entenc. Supose que els autors no els deuen llegir en el web, ja que si ho feren s'adonarien que és bastant poc saludable, per no dir impossible, aguantar els ulls oberts davant la claredat de la pantalla.
* 14.01.2005: ací havia escrit jo «Formosa», per vici que tinc. M'avisa l'Emili de l'error.

Ho he discutit alguna volta, però he topat amb el tòpic de la llegibilitat en paper —que és ben certa, tot i que matisable, ja que hi preferixc els fons groguencs— aplicada acríticament a la pantalla de l'ordinador. Fa temps que vullc documentar-me en este tema amb autors que es dediquen a fer webs, però encara no he trobat el moment.

Sobre el recital, només puc dir que el Feliu Formosa té possibilitats com a compositor i com a cantant. En esta faceta, espere que defuja definitivament —i l'exemple del Llach pot ser clau— la tendència a una patètica mel·lifluositat que sol afectar alguns cantants suposadament «sensibles». A més, té colps amagats com una cançó d'inspiració àrab, molt animosa i engrescadora.

He acabat finalment els PDF del número 13 d'Índex i espere que per a la trobada del dia 24 a ca n'AVL la cosa ja estarà repartida. Si les coses anaren mitjanament bé, la cosa hauria de fer algun efecte —encara que fóra a la llarga—. Ja ho vorem.

Si els acadèmics de l'AVL aplicaren a la seua tasca alguna de les idees fonamentals que podem aïllar en el text del president de Xile, Ricardo Lagos («Contra los reduccionismos», El País, 10.11.2005 dj.), em sembla que el resultat de la seua tasca seria molt més positiu. Així:

«Per això busquem una democràcia de la qual ens pugam sentir orgullosos; aconseguir la participació dels ciutadans en tot el cicle que va de la discussió de l'agenda pública als programes de govern i al disseny, gestió i avaluació de les polítiques públiques.
[...]
Per altra part, la discussió pública també s'emprobrix com a resultat de la renúncia a l'ús del raonament per grups o sectors que preferixen posicions apriorístiques, o que adopten posicions nihilistes. En la pràctica, eixos es sumen als qui sempre desconfiaren de la raó.
[...]
Resistir als reduccionismes de l'enteniment és una tasca necessària per a que ells, amb el pretext de facilitar l'administració de la realitat, el que fan és emprobrir la visió que en tenim. Amb el pretext de la prudència, els reduccionismes ens immobilitzen.»

I, a més, els acadèmics haurien d'afegir al seu bagul de reflexions inicials, abans d'acabar de compondre la gramàtica «normativa» valenciana que sembla que ens amenaça, algunes frases lúcides d'autors hispanoparlants —no valencians, és clar—:

«López Morales denuncià l'exclusió que encara hui patixen aquells que no parlen castellà —"un 12 % de peruans no saben que ho són perquè només parlen meinara* o quítxua"—.» (El País, 09.11.2005 dc.)
* Això de «meinara» deu ser una errada en lloc de «aimara».

«El Diccionario panhispánico de dudas és una obra normativa, però no tancada a una única i inapel·lable solució. "És un llibre pedagògic en què el que hem pretés, sobretot, és raonar per què sorgix el dubte i com es pot resoldre, afirma García de la Concha.» (El País, 10.11.2005 dj.)

Això sí, fa enveja vore com l'article que acabe de citar es titulava «El gran acuerdo para la unidad del idioma», i no han botat els de Requena, Villargordo del Cabriel o Villena, ni tan sols Francisco Camps o Julio de España, per a defendre's de la imposició d'uns Països Panhispànics. És clar, Julio de España només veu un perill en la llengua dels altres, la dels valencians catalanoparlants, com es notà quan es posà fet un bou en assabentar-se que la Universitat d'Alacant havia firmat un conveni amb l'IEC (El País, 08.11.2005 dt.). Va rectificar més tard, però la cosa li semblava com a mínim «inoportuna». Si fóra per ell, a l'any del batre, si no este, l'altre.

dilluns, 7 de novembre del 2005

Elionor espanyola i catalanoparlants sense estat

No he pogut avançar en massa coses este cap de setmana. Me l'he passat editant el número 13 de l'Índex, cosa que entre el Word i l'OpenOffice.org permeten i entrebanquen alhora i diversament de mil maneres diferents. Al final, ja tinc els PDF fets. El contingut?, doncs, quasi únicament l'article d'Abelard Saragossà sobre la morfologia dels incoatius. A algú li pegarà tort. I una citació de Josep Giner que explica massa coses sobre l'actitud d'alguns companys de viatge en açò de l'ecologia lingüística i política: «Alguns volen partir d'allà on volen arribar», cosa que diríem impossible i ben contraproduent.

Altres poques coses, com que els lingüistes de TV3 —un col·lectiu desconegut, però amb algun personatge bastant prepotent, diria jo— han decidit que cal dir-li Leonor i no Elionor a la filla dels prínceps espanyols, segons han comentat ara en El Club (TV3), el programa on havien mantingut viva la forma Elionor. M'és ben igual, però els raonaments per a aplicar un nom que contradiu l'estat actual de la llengua es poden explicar per un republicanisme de fons —com comentava algú en la llista Zèfir— que els feia sentir la monarquia com una cosa carrinclona o passada d'època, talment com la forma medieval catalana Leonor; o per un servilisme destinat a l'espanyolització de la llengua. Els dos extrems es toquen, malauradament.

I este cap de setmana un bon article de Fernando Savater en El País (05.11.2005 ds.), «La laicidad explicada a los niños», on el Savater es recupera de les seues neures antinacionalistes (antinacionalisme bastant desenfocat, segons el meu parer) i es permet un article molt recomanable sobre la democràcia i la religió:

En sentir-los sembla com si els valors dels pares, siguen els valors que siguen, han de resultar sagrats, mentres que els de la societat democràtica no poden explicar-se sense incórrer en una manipulació de les ments poc menys que totalitària. [...] L'il·lustrat Condorcet arribà a dir que ni tan sols els drets humans poden ensenyar-se com si estigueren escrits en unes taules baixades dels cels.


Esta volta sí, gràcies a Fernando Savater per la reflexió i per la posició ètica.

Contràriament, ahuquen de manera racista Eto'o al camp de Getafe i mostren cartells contra els catalans, però al PP (valencià o espanyol) es veu que això no l'afecta esta volta. És més, dissatbe passat corria una manifestació per València contra els catalans expressament, convocada no pel PP, però per un antic assessor de Zaplana —i amb la participació d'un antic regidor dels socialistes valencians—. I l'església madrilenya i espanyola repartint ideari sobre la unitat d'Espanya, amb Rouco al cap i sense el suport dels bisbes catalans.

Tot i que continuar amb el relat d'eixos fets o d'altres de semblants pot fer creure que s'acosta una guerra civil o cosa pareguda, no hem de perdre de vista que tot és una impostura i un abús dels recursos demagògics habituals. La realitat que hi subjau és la malíccia que té la dreta per haver perdut el poder a Espanya a mans d'algú tan normal i persona com Zapatero (i no en sóc cap devot ni votant). A més, això ajuda a emmascarar els assumptes de la corrupció política i financera relacionada amb la construcció que ofega el País Valencià mediambientalment, econòmicament i políticament de nord a sud.

Au, ho deixe, que he de repassar els PDF una altra volta.