diumenge, 10 de juliol del 2005

Abelard Saragossà i la ciència al nostre país

Esta setmana hem fet el curset d'estiu amb l'Abelard Saragossà. Quin repàs! Vullc dir que mos hem enterat de la poca consistència científica de la nostra formació i fins i tot de la producció lingüística que mos hem engolit al llarg dels anys. I aixina anem encara, sense poder definir amb claredat què és una lletra, un fonema o un misteriós grafema!, ¿què n'hem de dir dels subjectes i els predicats o de la gradació dels demostratius? Complicacions inútils, a això ens hem avesat contínuament. Per exemple, ¿què és una «unitat mínima»? Doncs, això, una unitat, i prou. ¡I n'hi ha d'adorns d'eixe tipus!

A més, dijous, sopant amb un socialista suposadament progressista, mos explica la seua concepció del procediment electoral i de representació política que hauríem de tenir al País Valencià: res de disciplina de vot a les Corts, circumscripcions electorals més reduïdes i obtenció del 5% dels vots... a tot el País Valencià! I això últim? Doncs, per impedir l'«Alicantón». És a dir, no hi ha cap motivació positiva, sinó per manipular els vots contra algú. I algú que ja els va bé com a excusa.

Així, doncs, uns usen l'espantall del perill català que mos furta l'aigua i la Geperudeta, i uns altres es veu que pretenen trobar una alternativa igualment demagògica i productiva en l'«Alicantón». Meravellós, això és la política democràtica progressista, sí, senyor! —com dirien l'Ovidi i l'Albert Om. Encara en diria política ecològica d'un procediment que a més d'eliminar les plagues de la creïlla es carregue les oronelles. Aixina, si a més d'impedir no sé quin Alicantón suposadament nociu —que eixa és una altra, vés i identifica de què parla—, si mos carreguen les alternatives al psoe, doncs, un efecte col·lateral assumible, supose. Com dia aquell, jo era un badoc, i el que he vist m'ha fet badoc i mig.

En un altre camp, el Jordi Colomina me se queixa que l'anomenem «el Colomina» en Migjorn, i no sé si pel to d'algun missatge meu en què demostrava jo un cert desacord polític amb ell. Com a represàlia —així ho veig— decidix que l'esborre de la llista de receptors del missatge setmanal de les novetats de les fitxes. El 5 de maig del 2003 em va agrair que li ho enviara; el 5 de juliol del 2005 em diu que són «interessants» —ho diu entre cometes— però que no li interessen. ¡Quin país tenim!

Finalment, descobrixc en la segona edició del llibre d'Eugeni Reig, acabadeta de traure, un fantàstic «fer parapeu». Interrogue l'Eugeni, però no m'ho sap documentar mínimament, i tot són referències vagues a Francesc Ferrer Pastor o a un company seu de l'Alqueria de la Comtessa. Això últim és imperdonable, ¡el poble de mon pare! Ma mare no en sap res del parapeu. Li dic a l'Eugeni que espere que no caigam en el «valencià en perill de traducció».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada