En esta societat valenciana de hui, que només tendix lentament a la normalitat, semblem estar molt preocupats pels drets que ens nega l'administració pública quan no complix els seus deures. Quant a la qüestió lingüística, però, el més habitual és que els drets ens els neguem nosaltres mateixos, o que hi renunciem suposadament obligats. Eixa és la rèmora que arrosseguem i que pesa tant com les estàtues del dictador i els carrers dels criminals que encara ens envolten.
Cada vegada que renunciem a fer-mos entendre en valencià —el bell catalanesc del sud—, certifiquem la inutilitat de la nostra cultura, ni tan sols com a element residual identificador. Sembla que pensem que la resta del món no se n'hauria d'assabentar que hem existit. Això, ho compensem amb l'escàndol faller, gaiater o paeller, que ens adorm la mala consciència.
Hi ha el cas sorprenent dels diputats —no puc evitar reincidir-hi—: han arribat a distingir perfectament entre la seua retòrica política pública i la seua actitud quotidiana real, i en són pocs que sapien compassar una cosa i l'altra. Fins i tot, i com a exemple paradigmàtic d'una esquerra que no ens servix socialment, no fa massa (25.02.2005), un diputat d'EUPV (Joan Ribó i Canut) va muntar un petit escàndol a la porta d'un jutjat a fi d'encobrir la «seua» renúncia als «nostres» drets lingüístics, i tot perquè havia rebut «forts suggeriments» d'una jutgessa per a que declarara en espanyol. El mateix diputat sol parlar en castellà amb els castellanoparlants.
Ni voluntariat lingüístic, ni romanços. Com diuen aquells de la discogràfica: el que ens cal és propaganda pel fet!
Enllaç útil:
- Espai lingüístic personal (2005: L'Ateneu; 2021: Òmnium Cultural)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada