El primer dia sempre ha de vindre

Em semblava que no arribava hui a la cita. El vol sobre el llit del riu ha deixat un estels de pols, no per la velocitat, sinó per les obres que interrompen el meu acte atlètic: 12:55; una primera part deu segons més lenta, i la segona igual que despús-ahir.

D'altra banda, després hem vist Le premier jour du reste de ta vie, que no és cap obra mestra cinematogràfica, però que puc qualificar de notable en les seues pretensions. En tot cas, com que també ho fem per practicar el francés, no ha anat gens malament. Hem aprés que «chien de faïence» té a vore amb l'hostilitat i no amb la terrissa.

El burro en l'herba

Comenta Josep Torrent en «El espejo roto de Camps» (El País, 12.07.2009):

[...] Camps va ser el primer mandatari autonòmic que féu el seu discurs d'investidura íntegrament en valencià, jurant el càrrec sobre la Constitució, l'Estatut d'autonomia, un exemplar d'El furs de Jaume I i una Bíblia. En eixos quatre volums es condensa la seua visió de la política i de la vida.

Això ens hauria d'ajudar a relativitzar algunes proves fàctiques de què fem dependre la nostra valoració del fonament d'algunes polítiques, eixes accions més o menys banals que elevem a una categoria transcendent, eixes accions que una falsa expectativa ens fa elevar a essència constitutiva. Per contra, tant Joan Lerma i Blasco com Eduardo Zaplana Hernández-Soro i Francisco Camps Ortiz demostren precisament que algunes «demostracions» no tenen el més mínim valor real.

Al voltant d'eixe mateix exemple, recorde com de fàcil li fou a Eduardo Zaplana agafar una pàtina de valencianitat sense uva en llegir en valencià part del seu discurs del debat sobre l'estat del País Valencià en les Corts Valencianes. Naturalment, algun ingenu «valencianista» benintencionat havia pronosticat que això era una impossibilitat que demostrava l'alienitat del polític respecte del país. La demostració al pot, doncs.

En el mateix parany cauen aquells que diuen que seria «impensable» que tal o tal altre diputat intervingueren en valencià en el parlament. Arriba el moment que eixe tal diputat ho fa sense acalorar-se, fent un exercici bàsic i senzill de capacitat lingüística de la més corrent, i llavors bota el meu veí «valencianista» (que educà els fills en castellà) i riu: «¡Tu veus, tu veus com sí que parla en valencià!» I ja tenim el burro en l'herba.

Subordinació automàtica

Sorpreses dels traductors automàtics: el Nicetranslator em clava un «chorreo» per a traduir el mot anglés trickle-down, mot que no sap traduir al francés, a l'italià ni al portugués. Verdaderament «agaçant», que diríem en francés. Això de la subordinació dels ciutadans als privilegis d'algú està desviant la democràcia cap a un sistema oligàrquic, si no autàrquic com podem vore en algunes institucions —com ara Les Corts valencianes.

¿I què podem dir de la sort que tenim amb les alternatives que mos oferix el mateix sistema? Doncs, això, que si són alternatives que mos oferix el mateix sistema, no podem alegrar-mos gens. Per això no mos haurem d'estranyar que Gloria Marcos Martí fóra entrevistada en castellà diumenge passat en la cadena ser de València (A vivir que son dos días), una entrevista per a tancar la seua etapa com a diputada en el parlament valencià. En sentir-la parlar en castellà t'adones immediatament de la capacitat que tenen la majoria dels polítics per a fer discursos i contradir-los amb la seua actuació diària.

No m'estranyaria que, llavors, tirara el paper al contenidor del fem orgànic, viatjara en un quatre per quatre per la ciutat, tinguera treballadors llogats sense assegurar, no arreplegara les cagarrutes del seu gosset —si en té—, espolsara l'estora per la finestra o que fins i tot fer servir la nevera oberta per a refrescar la casa. Al cap i a la fi, una miqueta de tot això féu en respondre en castellà durant l'entrevista radiofònica.

El cas és que Gloria Marcos Martí va repetir diverses vegades que no entenia el comportament dels votants, que, segons ella, declaren i reclamen uns platejaments polítics que no recolzen amb els vosts. ¿Diu ella que no ho entén? Vaig demanar immediatament a la cadena ser si és que l'havien obligada a parlar en castellà, fet que considere improbable, tenint en compte que hi pots sentir periodistes que intervenen en qualsevol de les dos llengües en el mateix programa.

Perversions, o no tant, de la subordinació automàtica, però no tant del fet de patir-la —afectació que es resol amb unes sessions de Ferran Suay i un miqueta de voluntat—, sinó del costum i de la intenció programada de transmetre-la. Com diuen al meu poble, ací tens els ous, Joana.

---

Primera sessió de vol baix pel riu d'enguany: 12:48, que no és una mal començament a estes edats i amb la caloreta que mos fa.

Cita dominical / 38: José Ignacio Torreblanca

Tal com ha posat de manifest l'escàndol al voltant del sistema de despeses dels diputats britànics, la transparència és un element clau en tot sistema polític: sense la possibilitat d'exercir control prospectiu i retrospectiu sobre els nostres representants, la democràcia es buida de tot contingut real. La transparència no tan sols legitima les institucions i beneficia els ciutadans, també és positiva per als representants que s'agafen seriosament les seues funcions, perquè veuen la seua tasca reconeguda.

José Ignacio Torreblanca, «Trabajan para usted», El País, 01.06.2009.

Sonores volàtils

He de reconéixer que hi havia algunes coses i algunes cançons que m'agradaven en la música d'Òscar Briz, tot i que ara no he pogut tornar a escoltar els discs anteriors que tinc seus. En canvi, sobre l'últim, Asincronia, diré que m'ha decebut, perquè no hi he sabut trobar res de massa trellat, excepte al final, amb la intervenció de Roger Mas.

Deixant de banda les meues neures, gusts i preferències musicals, m'ha sobtat sentir-lo pronunciar en la cançó A trenc d'alba un «elz ozells» en lloc d'«elz ocells» previsible. És un d'eixos detalls que m'esmussen quan senc un cantant en català, perquè ja no és la forma peculiar de cantar de Xavi Sarrià (Obrint Pas) —que em costà d'apreciar sentimentalment—, sinó que ara és un detall d'articulació que no té massa fonament i que m'indica que alguna cosa no funciona en l'aprenentatge i l'ús de la llengua. Arribe quasi al mateix nivell d'esmussament que note quan en una reunió de tècnics lingüístics algú lletreja la c amb interdental, que és una de les coses que no entenc per què arriben a passar.

I ara semblarà que jo siga molt primmirat en coses de pronúncia i molt poc en alguns detalls del repertori que faig servir per escrit —com alguna volta algú m'ha indicat&madsh;... Bé, diria que el meu repertori pretén ser tan ample com la llengua, però començant per la llengua de més a prop. Qui no el fa servir, deu ser perquè es conforma amb una llengua estreta, bàsica o perquè santifica els models literaris. En qualsevol cas, un «ozell» no fa primavera ni llengua i espere que Òscar Briz m'agrade més en futures faenes.

Mentrestant, en conforme descobrint que la nostra insubmissió lingúística descrobrix que dos dependents de l'Fnac t'atenen en valencià sense cap problema, tot i que comencen en castellà. La qüestió és la de sempre, parlar-los en valencià.

La llengua fa mal

Félix Ovejero (El País, 09.07.2009) opina de Ángel López García-Molins «comet diverses fal·làcies» quan escriu en el seu article «A tots ens fa mal la nostra llengua» (El País, 08.07.2009):

En Espanya, el 40 % de la població viu en comunitats bilingües, de forma que una majoria patix per l'espanyol, però una minoria molt rellevant patix pel català/valencià, el gallec o el basc.

Curiosament, Félix Ovejero transforma «català/valencià» en «català-valencià», canvi que no sé si té cap intenció. El cas, però, és que no acabe de vore quines dos fal·làcies comet Ángel López més enllà del fet que la llengua (el sistema de signes orals) en realitat no li fa mal a ningú. Eixa manera d'expressar-ho és una metàfora un poc tronada per a parlar dels sentiments d'algunes persones. Ara bé, Félix Ovejero ho precisa:

Que en una comunitat es parlen dos llengües no vol dir que tots els seus membres parlen les dos llengües.

Ah, caram, quina sàvia il·lustració. De fet, ho haguera pogut estendre més encara: que en una comunitat es parlen tres-centes llengües no vol dir que tots els seus membres les parlen, que ja passa. De fet, que en una comunitat es parle una llengua no vol dir que tots els seus membres la parlen. Fins i tot, no sé si que en una comunitat no es parle una llengua voldria dir que tots els seus membres no la parlen... Està clar que el llenguatges és ben fal·laç en general.

Quant al dolor de llengua —i crec que no estic citant el llibre d'Enric Larreula—, dient-ho en català s'entén millor: el castellà ens fa mal, a uns, perquè és un instrument amb què ens agredixen; a uns altres, perquè és un sentiment que senten agredit... a causa dels altres, a causa dels que patixen l'agressió. És un simple problema físic: el puny amb que colpeges, poc o molt també és afectat per la resistència del receptor del colp, siga l'ull, siga la barbeta.

És clar, si entrem en eixa senda agressiva de colps i agressions, açò acabarà en una picada de fesols. Per sort, tot açò es pot regular legalment de manera pacífica i supose que a poc a poc ho estem fent, d'una manera o d'altra. I per això Félix Ovejero conclou que «l'únic dolor que importa és el dels drets», perquè es veu que li fan mal els drets dels altres, sobretot dels qui en fan ús.

Ell deu preferir el model del País Valencià, on cada vegada hi ha més personal amb capacitació (suposada) que té menys ocasions de fer ús del valencià. Al cap i a la fi, d'acord amb les polítiques lingüístiques aplicades fins ara, podríem arribar a la situació paradoxal que «tots» tingueren titulació de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (o equivalents) però que ningú s'expressara en valencià.

Bé, quan he dit «tots» he exagerat, perquè sempre hi hauria qui, si el valencià no tinguera ús, ben lògicament, ni tan sols el coneixeria. I es notaria tant com el «dolorós» desús del dret a expressar-se en valencià de la resta. Si no t'agrada, posa-li un floc.

El raconet de Joan Solà i Cortassa

El professor Joan Solà i Cortassa ha passat hui per El Club de tv3, el programa de l'Albert Om. El motiu més concret de l'entrevista, a banda de les distincions honorífiques que últimament li estan donant, és la publicació del seu llibre Plantem cara que recull els articles que ha publicat en el diari Avui durant onze anys (1998-2008).

L'entrevista ha estat curta però Joan Solà ha pogut comentar la seua visió crítica de l'actuació dels polítics, diputats i governants, pel que fa a l'ús del català i al dret dels ciutadans a expressar-s'hi sense angoixes ni sentiment de culpa. Amb tot, crec que la major part del missatge s'ha pogut perdre a causa de la falta de sistematització de l'exposició. Hi havia massa coses a dir i massa poc temps. Convindrà més llegir-se el llibre, que sembla ben editat (La Magrana) i que té uns índexs ben útils elaborats per Helena Gonzàlez Roig.

Al cap i a la fi, Joan Solà és això, un gran lingüista, fins i tot crec que deu ser un bon professor —pel que comenten els alumnes seus que he conegut—, però ara, per edat i pel prestigi que té com a lingüista, segurament està representant un paper que, en tractar-se de drets i d'usos lingüístics, no li hauria de correspondre. Són qüestions que en esta societat no acabem de tractar amb el rigor que mereixen. Per contra, en el cursos d'estiu enguany, en la secció «La llengua en el seu context», hem tingut tres sessions que estic segur el mateix Joan Solà haguera recomanat com a exposició clara, sistemàtica i completa de les idees que ell està intentant transmetre.

La sessió d'estudi de les estadístiques sobre la llengua de Xavier Sanjuan Merino, la sessió de Ferran Suay i Lerma —esta crec que li haguera interessat particularment—, que ens enfocà psicològicament els usos lingüístics i la transmissió de la llengua, i la dimensió sociològica i econòmica que ens exposà Rafael Castelló Cogollos són tres peces complementàries del trencaclosques que se'ns materialitza desmuntat en el cap quan intentem pensar la realitat lingüística. N'he parlat i no ho repetiré (vegeu els cursos d'estiu d'enguany).

En qualsevol cas, hem de felicitar el professor Solà per la seua espenta incansable en la reclamació d'una actuació política clara, decidida i coherent tant respecte a la situació en què ens trobem com a l'objectiu que volem aconseguir com a societat.

Amb una miqueta de coordinació entre les exposicions complementàries que representen Solà, Suay, Sanjuan i Castelló —i unes quantes persones de trellat més—, crec que podríem avançar molt, tal com diu Joan Solà en el seu llibre (article 152), perquè «representen realitats de la llengua primàries, indiscutibles i clares (clares, esclar, un cop aclarides)».

Traduccions i amanyacs invisibles

Salvador Macip repetia l'altre dia en el seu apunt «Trair el traductor» (03.07.2009 dv.) una idea que hi ha qui s'ha pres al peu de la lletra:

L'ofici de traductor és sens dubte un dels més desagraïts del ram. El lector només es recorda d'ells quan ho fan malament: una bona tasca, per definició, ha de passar desapercebuda.

Trobe que això de la invisibilitat ho degueren inventar els editors* i es veu que va convéncer la penya, de casta humil. Com que no sé de qui deu ser la citació original, supose que deu tindre a vore amb la Bíblia i el problema moral o teològic que potser podia provocar la suplantació de Déu en la seua paraula. I a partir d'ahí, tots els traductors a l'economia submergida.

Contràriament, i ja ho he dit clarament abans (edl, 12.01.2009 i 14.01.2009), els traductors haurien de ser ben visibles, sobretot en la portada o, almenys, en els crèdits dels llibres i articles. A més a més, també s'hi hauria de fer referència en les crítiques de llibres i en les referències que les mateixes editorials inclouen com a publicitat, per exemple, en El Punt o en El Temps, on el nom de qui ha fet la traducció apareix més o menys aleatòriament. Altres dos exemples són la revista Mètode de la Universitat de València, que continua sense indicar qui traduïx els articles (no sé si amb això volen crear la percepció de l'ús científic del català); i, per contra, el diari El País sí que sol indicar qui fa les traduccions dels articles al castellà.

Si mos adonàrem que, per a pensar, mos embolcallem de metàfores, i que eixes metàfores són instruments i no realitats o fets, segurament podríem pensar d'una altra manera sobre la traducció i assumir el fet que no llegim mai un original, sinó la versió que elaborem mosatros mateixos d'allò que ha escrit un autor, siga l'autor en la llengua 1 (original), siga l'autor en la llengua 2 (traducció).

I sobre la invisibilitat, és una metàfora que no vol dir res més que falta de preu, de valor, és a dir, devaluació d'una faena. I benefici injustificat per als que sí que són ben «visibles». Després, mos ho embolcallen també i mos en fan una simbolització compensatòria amb quatre amanyacs.

---

* Alguns editors: té raó Allau en el seu comentari, que no tots ho fan igual.

Traduccions, filtres i fets

Assegura un lector del diari El País (24.06.2009) que els títols de la trilogia novel·lesca Millenium no tenen ni cap ni peus en castellà —ni, per tant, ai, en català—. Segons eixe lector, Francisco Hidalgo, les novel·les s'haurien d'haver titulat El castell en l'aire que va esclatar i no La reina al palau dels corrents d'aire (que és la traducció literal del francés La reine dans le palais des courants d'air).

El filtre francés actua també en les altres dos nove·les, que en lloc d'Els homes que no estimaven les dones i La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina s'haurien d'haver dit Homes que odiaven a les dones i La xica que jugava amb el foc (o la noia, és clar).

L'única explicació que hi troba Francisco Hidalgo no és el màrqueting, tal com assenyala la Viquipèdia, sinó que l'hagen traduïda al castellà a partir del francés... Una «doble traducció utilitzant la versió francesa», en concret.

La traducció és una (re)creació, un filtre creatiu. És inevitable. La llàstima deu ser que els «empresaris» i fins i tot «els lectors» sembla que demanen una producció taylorista, una cultura amb primes lligades al rendiment. El cas és que, llavors, la traducció és només un filtre i pot acabar tenint ben poc de (re)creació literària.

Llavors, si comparem eixa situació amb la despesa pública en atencions de llarga durada en percentatge de pib, trobem que Holanda hi dedica més d'un 3 %; Noruega quasi arriba a un 2 %, un poc per damunt de Dinamarca; França voreja l'1,5 %, Àustria no arriba a l'1 %, els eua passen per poc el 0,5  i Espanya no hi arriba.

Per tant, si no posem els diners en la cultura (en fer bones traduccions) ni en l'atenció als dependents, ni en infraestructures de servei públic, ¿on se'n van? Si vullguérem saber-ho, ho sabríem. Però encara que ho sabérem, segurament hi ha algun filtre que no mos deixa traduir-ho en fets.

Capital lingüístic

Segons ens indicà Rafael Castelló Cogollos, el País Valencià està ara mateix (i podríem pensar en el paral·lelisme urbanístic) immers en un model especulatiu (de política lingüística): augmenten el capital valoratiu (valoració) i el capital competencial (coneixements), però eixos capitals no es transformen en un augment sinó en una disminució del capital instrumental (ús).

Per la meua part, crec que el terme lleialtat no està gens ben trobat. De fet, no és l'antònim d'assimilació, així que podríem trobar-ne un que no continga eixos connotacions valoratives que no sabem massa bé si mos duran a parlar de traïcions (que és el recurs quan no hi ha arguments). Podríem provar amb manteniment, que queda igual de clar i no té aquelles connotacions.

I parlant de manteniments i, sí, de resistències, alguns diaris de hui porten una notícia de l'agència Efe. En el diari El País (06.07.2009):

El síndic marmola Economia per discriminar el valencià

Sí, eixe ciutadà sense nom sóc jo, i la cosa s'arrossega des de fa més de tres anys (Eines de Llengua, 15.11.2005):

Arrossegue una queixa des de fa un any pels pressupostos del 2005, la Conselleria no fa ni cas del síndic, el síndic no pren mesures i els pressupostos del 2006 tornen a estar només en espanyol en el web de la Conselleria d'Economia.

M'ha fet gràcia el titular del diari El País, perquè això de marmolar és l'acabament actual de les meues queixes al síndic de greuges:

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Sí, trobe que canviaré el renyar de la Marina pel marmolar de la Vall (Valldigna). Com que el síndic de greuges resoldrà res a l'any del batre, si no este, l'altre, crec que encara tindré de temps de tornar a modificar eixa postil·la.