Absències i presències

Aprofite la mitja pau obrera del dissabte, salvant els ucraïnesos veïns afaenats amb una grua elèctrica i el canyís del barri, per a fer el repàs del Presència d'esta setmana.

M'entere que Linguamón-Casa de les Llengües té les portes obertes hui a Can Ricart, en els nous espais que ha creat l'estudi de Benedetta Tagliabue. Estos catalans conspiradors s'ha avançat a la ciutat de les llengües valenciana que s'ha de fer per algun Castelló més o menys imaginari i del que cobra des de fa uns cinc anys l'antic alcalde de Castelló José Luis Gimeno i altres beneficiaris de l'erari, en perjudici, és clar, dels comptes públics de tots els valencians.

Si algú troba a faltar el menjador en l'escola o un menú adequat, guarderies o diners per a la dependència i la recerca, ja sabem on els poden buscar, més enllà encara de les butjaques dels vestits del president Francisco Camps, que, a més, es veu que estan foradades.

D'altra banda, encara no els ho he dit, em sembla, però no entenc per què només apareixen discrecionalment els noms dels traductors del llibres que anuncien. Per exemple, esta setmana, una al costat de l'altre, no mos diu qui ha traduït Darrere les barricades de John Langdon-Davies, però sí que diu que Jordi Puntí ha traduït El veredicte de llautó de Michael Connelly. Per sort, El blog del senyor boix, bloc del programa L'hora del lector de tv3, ens fa saber que la traducció és de Pau Domènech Cardona. Resulta que això ni tan sols ho indicava l'editorial del llibre (Angle Editorial) en els seus webs. I això ja és mes gros.

Quant a coses que trobe de passada en la revista, un «l'ideologia nacional» mal apostrofat en l'article «Segur que "frombu, frombu, frombu..."» de Joan-Lluís Lluís i, poques planes després, «El que dona també paga», titular que oblida l'atribut accentual diacrític que verbalitza la forma. Sí, una mostra d'algunes inutilitats entretingudes.

Al futbet ahir, no vaig marcar, però vam fer una petita demostració d'ofici guanyant per un a zero i tirant balons a burro-barra cap a l'últim terç de la segona part. Jo estava en la banqueta en eixe moment, ¡és clar!

«Es prega no estacionar»

Continuant amb les coses que em descobrix l'Spotify, observe que el tema de Count Basie Segue in C només l'han gravat ell i Duke Ellington. No sé a què deu ser degut, però és una llàstima que un dels meus temes de capçalera no forme part del repertori de més músics.

Quant a les coses que es remouen més en este bloc, la imatge de l'apunt correspont als brins de normalitat que podem trobar, per exemple, en la Vall, amb una ajuntament de Partit Popular, que estic segur que fa barrabassades en molts altres àmbits —com ara els aparells d'aire condicionat que té en la teulada la casa de la vila, on no hi ha cap placa solar, i això que allà en cau una bona—, però en açò, segurament hi ha molt de mèrit del tècnic lingüístic municipal, que ha pogut aprofitar el que era la inèrcia habitual del poble quan jo era menut.

Hi podem observar, doncs, l'ús del valencià en el tràmit més comú. I no cal fer massa cas de l'estil administratiu, que no sabrem mai com haguera segut en una Valldigna independent, per posar un àmbit de país possible on tal diu com hui, però en 1490, va aparéixer la primera edició del Tirant lo Blanch a ca l'Spindeler [veg. l'article de Joan Pujol i Ros: pdf].

Xuflant

Sí, això d'ahir havia de ser una nova queixa al síndic de greuges, però me se tirava el temps damunt i vaig haver d'improvisar en primer lloc l'apunt en què comentaria la queixa. Hui tampoc he tingut temps d'enviar la queixa, perquè estic atrafegat entre unes coses i altres, que si xuflant ('unflant, insuflant') que diu en l'hemicicle el diputat Asencio Adsuar, quan de sobte s'ha posat a parlar en valencià per a fer demagògia amb Catalunya, que si remirant consideracions finalistes sobre l'ús del signe diacrític de la dièresi en l'ortografia catalana, una constant en els marejos que tenim la gent a voltes desvagada, a voltes desorientada.

En resum, que hui no tinc res per a tirar-me al pap, si deixe per a un altre dia una pinzellada d'ucraïnés o uns cartellets vallers sobre la prohibició d'estacionar o sobre una oferta de làpides. Demà, després del futbet, segurament podré donar compte d'alguna heroïcitat inesperada. De moment, en l'Spotify, després de revisar tota la discografia d'Allen Toussaint, una recomanació del Babelia, a partir del tema realment fantàstics Bright Mississippi (un fragment del segon 29 al 56 del vídeo de Youtube) enllace amb Tim Lapthorn, que no està gens malament, i després amb Wynton Marsalis, que no descrobrirem ara.

La no-aplicació sistemàtica de la legislació lingüística

En el llarg i tortuós camí que du fins a aconseguir que la institució del síndic de greuges atenga els drets lingüístics dels ciutadans valencians —i en particular d'este ciutadà—, constantment conculcats per la Generalitat valenciana, una de les estratègies per a fugir d'estudi de l'administració del Consell consistix a trossejar la seua actuació en infinitat d'ítems i prometre o acceptar la resolució cada vegada d'un únic d'eixos punts, sense resoldre però els altres del mateix tipus que l'acompanyen i que, de manera obscena, clara i explícita, a simple vista s'observa que continuen violant la legislació lingüística.

La qüestió és interessant, perquè podria provocar la sindicalització dels actes de l'administració pública, que mai no estaria obligada realment a complir les lleis amb caràcter general, sinó únicament aquells actes o aspectes que foren objecte de queixa. En realitat la pretensió és el desistiment de l'activitat cívica de la reclamació davant el mal funcionament de l'administració.

El que resulta ben lamentable és que eixa pràctica habitual siga admesa de bon grat pel síndic de greuges, que acostuma a arxivar la queixa ciutadana corresponent sense més indagacions. Llavors, torna a correspondre al ciutadà fer una nova queixa sobre el mateix objecte, atés que —mentres esperem que es resolga la queixa inicial—, en el mateix lloc de l'administració s'està infringint la mateixa norma, tot i que en un document o en una actuació diferent.

Ara mateix el síndic de greuges ha decidit tancar les queixes 800042 i 83374, perquè Gerardo Camps Devesa ha inclòs una indicació sobre el pressupost 2009, objecte de queixa:

La informació està sent actualitzada en valencià. Polse ací per accedir al projecte de pressupostos en castellà.

Segons el conseller, «sent la previsió de la seua publicació el mes de setembre». No indica de quin any, perquè estem en novembre i encara continua sense aparéixer.

Cal tindre en compte que la Llei 4/1983 (ni la resta de la legislació lingüística vigent) no diu res sobre el fet que l'administració podrà discriminar els ciutadans valencians per motiu de llengua quan li parega i ajornar indefinidament —o fins que arribe una queixa al síndic de greuges— la documentació en valencià.

Pel que fa als pressupostos del 2010, el conseller reconeix que han estat discriminant permanentment i sistemàticament els ciutadans valencians des de fa anys i panys:

Respecte al Projecte de Llei de Pressupostos de 2010, la seua publicació es compon de set toms. Fins enguany la publicació ha sigut en castellà, però es preveu que en el mes de desembre es publicaran els set toms en els dos idiomes.

És a dir, es privilegia l'ús del castellà i, en conseqüència, es discrimina els ciutadans valencians per motiu de llengua fins que arbitràriament li sembla bé a la conselleria, que no indica que haja pres cap mesura a fi que això no es produïxca, tal com seria lògic i fàcilment aplicable.

El que també és realment lamentable de l'actuació del síndic de greuges és que la resposta de la conselleria va entrar en la sindicatura el 4 d'agost, i li van donar eixida ¡el 12 de novembre!, total per a dir-me que arxivaven el cas. Han tingut tres mesos per a comprovar que l'actuació de la conselleria és fraudulenta, ja que ni ha complit el seu compromís respecte dels pressupostos del 2009 en setembre, ni a hores d'ara deixem de topar amb documentació que només apareix en castellà en eixe web (a pesar que l'enunciat amb què s'enllacen estiga en valencià), com ara (en el «Portal Tributari» i altres llocs):

• http://portales.gva.es/c_economia/web/html/Tributos_Modelos_Autoliquidacion_v.htm
  
  
• http://csi.ha.gva.es/sara/servlet/ModelosPDF/acceso?modeloPDF=620&versionPDF=5
  
  
• http://portales.gva.es/c_economia/web/html/home_Normativa_Monografias_Tributaria_v.htm
  
  
• http://portales.gva.es/coyuntura/
  

Per tant, segons el síndic de greuges, ¿hem de mirar cada enllaç i cada document per a esbrinar si l'administració complix les seues obligacions? Crec que seria més eficient, lògic, simple i respectuós que l'administració pública valenciana establira un pla gestió lingüística general —que no té o que no aplica— que s'aplicara sempre en cada acte administratiu. Això sí que seria un pla que donaria més confiança.

En canvi, es veu que el síndic de greuges preferix que no li s'acabe la faena, també fóra cas que haguera de tancar la paradeta.

Fer-se una llengua

Anava a parlar del dia que algú s'adonà que parlava una llengua, que és una cosa com ara descobrir que parles en prosa, com descobrí aquell. Diríem que el sanoi —a pesar que les dones són titllades de garlaires són els hòmens encara els qui ocupen totes les jerarquies— estava maldant pel seu lloc en la societat i va trobar que a la seua classe social li aniria bé restringir el poder d'accés a la forma d'expressió d'alguna o de diverses maneres. Llavors, com una de tantes restriccions, va adoptar la «normativa» lingüística.

Bé, no tenia eixe nom, però ja en vetlaven i l'anaven adobant alguns sacerdots o àugurs, i això era objecte de cura des del poder polític i social. I fins ara. El sanoi, a més, juntament amb el dret natural i el diví, les divisions socials, els cavallers i els plebeus i altres divisions semblants, va disfressar la normativa (identificada com a llengua) de fet natural indefugible i que calia cultivar talment com es feia, durant molts segles, amb les persones, mirant que no es barrejaren i es corromperen les races i els costums. I la llengua era ja gairebé un teixit humà prehistològic. I fins ara.

Tot i que ara, puga ser que algunes apreciacions vagen millorant, ja que millora la biologia i ja hem descobert que no existixen les races. Encara hi ha classes socials, però és tan sols una descripció i no una categoria legal, almenys en alguns països del món, com ara el País Valencià. Per contra, per a no caure en cap crisi econòmica, el president de la Generalitat Camps Ortiz es fa regalar tot el que necessita, des de roba fins a la foto conduint un Ferrari quan la desocupació assola els fonaments econòmics de la terra promesa valenciana. Vet ací algú que encara es proposa que les classes socials tinguen un fonament legal. Més avant ja ho justificarien biològicament, si cal. I ara no sé per què dia això.

Sí, puga ser perquè encara hi ha vigents algunes jerarquies mentals que ens fan vore la realitat com si no fóra una interpretació.

Humorades

El sentit de l'humor d'alguns dels que som aficionats a l'estudi de les paraules a voltes és tan subtil que segurament necessita algun enginy de traducció o transcripció simultània d'emocions. Per exemple, parlant d'una paraula com ara l'italià cardellino, Eugeni S. Reig informa en la llista Migjorn sobre el plaer estètic que li provoca i n'explica el motiu:

A mi m'agrada molt la denominació italiana «cardelino». És molt bonica. I en eixa sí que es veu molt bé que deriva de «card», perquè l'ocell s'alimenta de llavoretes de card. Ni metàtesi ni encreuament ni res. Una paraula preciosa.

L'humorada és evident: les metàtesis i els encreuaments «enlletgirien» les paraules; les derivacions, no. Podem somriure, si no riure encanats, ja que sabem que no és el procediment pel qual eclosionen les flors del camp el que els dóna la bellesa o la lletjor. Com dia aquell, ni la gàbia gran fa millor l'ocell ni l'ull de l'amo engreixa el cavall, però... I ho deixaríem ací, perquè ja mos estem baquejant massa en mirar d'estendre eixe punt de vista a molts altres aspectes de la vida lingüística i humana.

En tot cas, eixes humorades no són res comparades amb les que amolla de tant en tant l'encara president habillat de la Generalitat valenciana, Francisco Camps Ortiz, qui, un dia, en lloc d'explicar què li deu Álvaro Pérez, el Bigotes, —segons este personatge comentava en una conversa telefònica— li contesta al jutge que tots els valencians li devem molt a ell; i un altre dia, en lloc de no vullgues saber què, liu diu a Luna González:

A vosté li encantaria agafar una camioneta, vindre-se'n de matinada a ma casa i al matí aparéixer jo de cap per avall en una cuneta.

No sé per què he pensat ara en una de les lectures amb què em vaig adobar la joventut: Solo se mueren los tontos d'Álvaro de la Iglesia. Vaja.

Cita dominical / 56: Jesús Lizcano, Antonio Garrigues Walker, Jesús Sánchez Lambás i Manuel Villoria

La corrupció, com mos demostren sòlids estudis del Banc Mundial, allunya la inversió, genera despeses innecessàries i reduïx els ingressos públics. Un país amb alta corrupció elabora polítiques per a benefici d'uns pocs, no de la societat en el seu conjunt; un país amb alta corrupció genera infraestructures deficients, regula malament els serveis públics privatitzats, i obliga els empresaris honestos a esforços sobrehumans per a sostindre les seues empreses. La corrupció produïx un deteriorament en el funcionament de la justícia, danya l'estat de dret i genera profundes desigualtats socials.

[...]

En Espanya, l'opacitat amb què actuen els governs és quasi pròpies de països amb democràcies fallides.

[...]

És incomprensible l'ús i abús de la lliure designació en la provisió de llocs en les nostres administracions. També és incomprensible que, excepte petites excepcions, no hi haja mecanismes mínimament rigorosos d'avaluació de la tasca dels nostres empleats públics.

[...]

[E]s creen empreses mixtes publicoprivades per a atorgar contractes sense concurrència a les empreses que s'unixen a la pública, i ha de ser la Unió Europea qui mos porte davant els Tribunal de Justícia Europeu. [...]

Jesús Lizcano, Antonio Garrigues Walker, Jesús Sánchez Lambás i Manuel Villoria, «No dedemos resignarnos a la corrupción», El País, 11.11.2009.

I Gregorio Peces-Barba es permetia poc després, també en El País, donar unes receptes genèriques i abstruses que serien l'excusa perfecta per a mantindre el que cal corregir. ¡Quines ganes de...!

Visites

A cal tècnic lingüístic els cartells tenen un aire provocador, fins i tot nacionalment provocador per a alguns despistats d'això dels països i les llengües. Però el tècnic lingüístic, com si sentira ploure. De fet, sent ploure una pluja fina. Donarem més mal any que un porc solt, com diuen en Sollana.

Hui, a més, també resulta provocador que el Víctor Pàmies haja arribat a les tres-centes mil visites amb el seu bloc de parèmies, així que ho tinc fàcil per a cobrir l'expedient:

¡Sí, senyor!, ¡recontra-sí, senyor, enhorabona!

Com la mort de cent anys

Fa vora quatre hores que l'ordinador, un Pentium IV —crec—, està pegant-li voltes a l'actualització del Windows. Eixa «agilitat» enlluernadora és que la que fa que entre normalment en l'Ubuntu, que amb el mateix maquinari li pega quaranta bacs al sistema operatiu de Microsoft.

Hui, però, aprofitant que havia d'eixir, l'he deixat actualitzant-se en la sessió de Windows. Quin patiment. I, bé, per no haver-lo de repetir, agafe el miniordinador Asus i entre en l'Ubuntu per a escriure estes ratlles amb el Writer de l'Open Office. En l'Asus també tinc dos particions, una per al Windows xp amb què me'l van vendre, i una altra per a la versió d'Ubuntu per als minis (que no recorde ara com es diu).

Pel que fa a altres coses, després del matí amb uns madrilenys que dien que no entenien el valencià, però que no tenien cap problema si volíem traduir el la interfície del programa que mos mostraven, m'arriba una carta del síndic de greuges que diu que la conselleria d'economia ha penjat finalment els pressuposts en valencià. Com si no m'ho creguera. Ho hauré de mirar. Al cap i a la fi, no sé per què m'hi hauria de creure, ni per què s'ho creu el síndic sense comprovar-ho: fa més de vint any que ho havien de fer, i ara es conforma que li prometen que ho faran. Això són les lleis a voltes, simples promeses incomplides, oblidades... Com la mort de cent anys, que diu ma mare.

Espars

M'he embolicat en faenes diverses i arribe amb la llengua fora, aixina que lliscaré per la superfície del dia. Este matí, de camí a la faena, els policies revisen la claveguera de davant de les Corts, al carrer dels Navellos. La cosa és que sabent com estan les coses a can Generalitat, ¿què busquem realment?, ¿qui s'hi amaga? Ja ho aclarirà el jutge Baltasar Garzón.

Un company sindicalista diu que va a vore Morera per a transmetre-li la posició del sindicat respecte de la llei d'acompanyament. Li diem que, de passada, li faça una escolteta sobre el lío i les llatinades. Per provar, vaja. Quant a Pañella, això, que menys subordinades i més concreció. És que mos estem fent molt exigents amb la retòrica política.

I com que estos dies hi ha molta vida llunt de la pantalla, ho deixarem després de consignar que he tingut temps d'enviar-los un escrit als del restaurant Arrop, que s'han instal·lat en València:

Vos conec pel local que teniu en Gandia i em sembla que esteu duent avant un projecte excel·lent.

Ara he descobert que vos podem trobar també en València. Teniu un web molt bonic i molt ben resolt... excepte pel fet que em sembla que no té versió en valencià. Espere que no tardeu a afegir eixa versió, ja que això, realment, s'ajustaria molt amb les arrels mediterrànies del projecte i del vostre nom tan dolç, Arrop.

Vorem què diuen.

Finalment, deixaré escrit que he tornat a marcar en el futbet, gol que mos féu recuperar un punt. En van tres ja esta temporada.